La gangrena nacional

Bon anàlisi

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=2145

Cita :

Jordi Llavina
La gangrena nacional
Els diumenges a la tarda, el bar del
Casino de Vilafranca és un dels pocs que obren en aquesta vila. Si
passen el futbol, allò s’omple d’una humanitat excepcionalment
exsudant. Si no, encara hi pots trobar alguna taula i el teu olfacte no
se’n ressent gaire.

Aquest diumenge n’hi vaig trobar una, de
taula. Davant meu, dues senyores pentinades segons el gust de Maria
Antonieta, amb una pell severament untuosa i carregament de joies que
ni els venedors ambulants de la platja. Al Casino, la mitjana d’edat,
quan no passen el futbol, és de setanta-set anys en amunt.

En
una taula del costat, una parella d’edat també provecta. Ell, vaig
pensar, devia ser d’aquells que no hi acaben de guipar bé, perquè me’l
vaig mirar i remirar, ell em va mirar i remirar, i el paio em va
aguantar tanta estona la mirada que, al final, vaig desistir de
mirar-me’l més (tot pensant, ja t’ho faràs). Jo tenia l’AVUI obert per
la pàgina Carretero, i anava llegint els arguments de l’ex conseller,
que em pensava que m’aclaririen alguna cosa. Vull dir, alguna cosa
interna, específica, de portes endins del partit.

Llavors vaig
veure aquella mà perfecta del senyor que m’aguantava la mirada. Tenia
una lluïssor diferent, més de cera, com si diguéssim. Primer no hi
havia caigut, però ara ho veia clarament: era una magnífica pròtesi
plàstica, amb cinc dits i fins el dibuix de les ungles, que ell no
mostrava, sinó que es deixava negligentment —per dir-ho amb un adverbi
aproximat— damunt la falda. Com qui du una perruca i té por que un cop
de vent l’hi foti enlaire.

I en Carretero que esdevé un símptoma
—llegeixo i sento arreu. El meu amic Cabré que afirma que això, tard o
d’hora, estava cantat que passaria. La meva amiga Isabel-Clara Simó,
que es plany que a Esquerra —a l’independentisme català, aclareix ella—
sempre hi hagi la temptació de l’escampada.

Si aquests dos
articles d’en Carretero són símptoma d’alguna cosa —em sembla a mi— és
de l’atomització del nacionalisme català. No de l’esquerra, amb
minúscules, sinó del nacionalisme-independentisme d’aquest país, que va
perdent oportunitats per conformar majories i estratègies. La pitjor
notícia possible, perquè llavors, si ERC (o Esquerra, perdó) té com a
contendent una formació més independentista que ella (suposant que ella
encara ho sigui), aleshores la seva inclinació natural serà exacerbar
aquell romanço que ara en diuen el “patriotisme social”, i aquí,
convergents, republicans, reagrupats, cuperos o ultraparlamentaris en
general acabarem sent, més que mai, quatre gats. Quatre gats que un dia
hauríem pogut menjar una mica de carn de peix —i d’una certa qualitat,
i cuita i tot— i que ara ens acabarem conformant llepant l’espina freda
de qualsevol peixet sense gust que ens llancin al plat.

Ah, i
si el país ens pica, gratem-nos. Però ens haurem de gratar, encara, amb
una pròtesi que no s’adequa a la zona urticada, i que no l’acaba
d’alleugerir del tot. Amb una mà de plàstic, vet aquí.

Al Diari Republicà li han clavat una bona repassada al Sr. Carretero.

Doncs en Carretero li ha fotut una bona repasada a en Carod i a en Putxi tabé. Crec que el problema no el te Erc, més aviat és dels seus dirigents.
Per molts que els seus militants de base siguin independentistes crec que la cúpula fa temps que ho ha arraconat. Com va dir en Josep -Luís: renovar-se o morir.