Desmuntant el mite de Companys

Un articulo sobre la farsa en la mitificación de Companys (un articulo que proviene, por cierto, de una nacionalista como Pilar Rahola, pero que dice cosas interesantes, que desmontan el misticismo de la figura de Companys)
.................................................

La memòria rebregada
Pilar Rahola
http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm

Inicio l'article amb una confessió. Aquest és un llibre que m'ha impactat i m'ha seduït, i, a aquestes altures de la meva biografia lectora, és un doble mèrit considerable. M'ha impactat, deia, per la força de la seva denúncia, i m'ha seduït pel rigor amb què acara la història mítica d'aquest país i, de manera central, la figura del nostre president-màrtir. Enric Vila té la gosadia d'afrontar el mite Lluís Companys, i no ho fa amb la clàssica vocació de l'apologista -espècie humana molt comuna a Catalunya-, sinó amb la compromesa actitud de l'analista impertinent, brillant i perspicaç. És un cirurgià que aplica el bisturí al cadàver de la història, i que no té por de trobar els tumors que amaga. Per això, i per molt més, especialment per les conclusions a què arriba, el llibre Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, d'Enric Vila, és un llibre incòmode, punyent i necessari. No en faré aquí la crítica literària, tot i la temptació que sempre em generen els llibres ben escrits, però reto el meu aplaudiment a un historiador que domina l'art de la paraula ben estructurada, i la posa al servei de la idea ben pensada. Però en aquest espai d'anàlisi, el que escau és la reflexió sobre allò que Enric Vila planteja i, molt especialment, la minuciosa destrucció del mite Companys, més enllà del seu caràcter de màrtir. Començaré amb el mateix text: "Ha quedat clar que (Companys) de bona fe va flirtejar amb el lerrouxisme, que de bona fe va fer desgraciada la seva primera dona, que de bona fe va descuidar l'educació dels fills, que de bona fe es va arruïnar, que de bona fe increpava Carrasco i Formiguera perquè cridés ¡Viva España!, que de bona fe es va entrevistar amb Primo de Rivera, que de bona fe va intentar aturar la República catalana de Macià, que de bona fe va anar al Sis d'Octubre, que de bona fe va deixar que matessin Badia, que de bona fe va pactar amb els revolucionaris anarquistes, que de bona fe va pactar amb els comunistes per fer fora els anarquistes, que de bona fe no va dimitir quan tothom li ho demanava i que de bona fe es va exposar a ser detingut per la Gestapo". Per afegir: "Sóc despietat? Si ho sóc -i espero que sí-, que consti que no vull ser-ho amb el Companys persona. Jo vaig, aquest llibre ha intentat anar, contra el Companys mite i els seus glorificadors, contra els qui fan i han fet de Catalunya una botiga de llagrimetes". I remata: "La història d'aquest país sembla una vitrina de figuretes de Lladró: se mira pero no se toca". I m'aturo aquí, perquè la temptació de continuar amb les cites deixaria sense espai la reflexió que vull afegir a les moltes que planteja l'Enric.
De bell antuvi, l'absència de biografies denses, crítiques, completes. Tot i tenir una història malmesa i una memòria esquarterada per anys de silenci atemorit i oblit militant, fa dècades que Catalunya hauria hagut de fer un esforç professional per tal de conèixer els clarobscurs del seu passat. Els pobles madurs no tenen por de les pròpies misèries. Lluny d'això, i tal vegada perquè venim d'un llarg dolor que no hem pogut, ni sabut, pair amb intel·ligència, hem mitificat els personatges, els hem convertit en una mena de sants republicans, hem amagat els dimonis, i hem enterrat els propis cadàvers en tombes de silenci i prejudici. Aquests temps en què tant hem parlat de la recuperació de la memòria, no hem mostrat ni un sol indici de voler-la recuperar de veritat, si per memòria parlem de tota la memòria, també de la mort de Comorera, dels assassinats del maig negre de la FAI, del paper dels comunistes, de la massacre contra la gent del POUM, de la persecució de capellans, dirigents i tota mena de persones alienes al tarannà republicà, etcètera. I, no cal dir-ho, tampoc no ens ha interessat disseccionar mites com el de Companys, la biografia dels quals va ser tan gran en la mort, com probablement erràtica i errònia en la vida. Tan porucs som? ¿Tan de mentida és el nostre present, que no aguanta el bisturí al cor de la història? ¿Tan febles, que ens calen mites de plàstic i sants laics, per poder mirar enrere? Participo, amb Enric Vila, d'una idea que corona el seu magnífic llibre: "La figura de Companys serveix per explicar el paper de la repressió anticatalanista i de la xenofòbia castellana en la tragèdia catalana. Aquest és el seu llegat polític. Però, si ens enfrontem al seu fantasma, veurem que l'origen d'aquesta tragèdia no ve només de fora, que els bàrbars també som nosaltres". Tal vegada per això no ens hi enfrontem, per no patir la síndrome de Dorian Gray...
Periodista i escriptora

Collons, què llarg, ja ho llegiré un altre rato! xD