Contra el mite de companys

A l'e-noticies.com

Més que desmitificar, el sr vila li fot a tort i a dret

Cita :

Contra el mite de Companys

L'escriptor Enric Vila ha publicat Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, un assaig en el qual desmitifica la figura de l'expresident de la Generalitat. Vila, nascut al 1972 a Barcelona, llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme, afirma, entre altres coses, que "la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d'impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora per als qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria".

Vila, que també és col·laborador de l'Avui, revela un seguit d'aspectes desconeguts en la biografia de l'expresident, com el fet que "durant molts anys Companys flirteja amb el republicanisme antiintel·lectual, espanyolista i expeditiu que Lerroux introdueix a Catalunya" o que obligava Manuel Carrasco i Formiguera, "independentista catòlic", a cridar "¡Viva España!, ¡Viva España!, cada cop que el futur líder d'Unió Democràtica es disposa a entrar al consistori". En referència a la concepció de "màrtir" que es té de Companys, l'autor manifesta que "entre 1917 i 1923, Companys s'acostuma a viure amb tanta fredor la possibilitat de la seva mort com amb exaltació els seus ideals polítics. L'enverinament de l'ambient atia dins seu una perversa mística de l'honor i del dolor. La tensió el converteix en un màrtir vocacional; l'educa en l'èpica de la desesperació. Tota la fraseologia del sacrifici desinteressat i del gest final que li han inculcat les novel·les de dos rals prenen, amb el pistolerisme, categoria d'experiència vital".

L'assaig també explica l'aspecte revolucionari de Companys, i relata que "la nit avança i dins del quarter no es percep el moviment que caldria esperar. Companys es neguiteja. A mitjanit, demana al rabassaire Josep Calvet que li faci l'esqueneta, salta el mur, entra al quarter i demana a crits pel capità de guàrdia, un tal Reilen. El capità, que el coneix d'una estada a la presó, surt i, sense tenir en compte els seus brams desaforats, intenta fer-lo raonar: no pot revoltar la tropa si no arriba l'ordre de València. Companys s'indigna, li exigeix que tregui els soldats, apel·la a la seva virilitat, abusa de l'amistat que hi ha entre tots dos. Reilen, que llavors era republicà i acabarà combatent amb la División Azul, es manté ferm i, fracassat l'intent, tot el comitè és empresonat un mes".

De la mateixa manera, Enric Vila explica un episodi succeït entre Companys i Francesc Macià "el 14 d'abril", quan "s'anuncia la marxa del rei, Companys ja té travessada la victòria. És un dels protagonistes del dia: la seva audàcia ha contribuït a tombar la monarquia, de fet ell creu que es deu exclusivament a la seva iniciativa", tot i que més tard Macià "l'agafa pel coll de l'americana i l'esbronca en un racó. El secunden els dos regidors més votats de Barcelona, Aiguader i Casanovas. L'Ocellet, igual que els amics que fan gresca al balcó, no ha quedat ni tan sols entre els deu primers candidats en nombre de vots. Què hi fa amb la vara d'alcalde a la mà? Què es proposa? Companys aguanta la calamarsada com una criatura penedida: llavi penjant, celles dalt del front, ullets d'innocent. Pensa, no obstant, que l'audàcia ja està feta i que l'ha feta ell. Però quan Macià proclama la República catalana queda estupefacte. Ara és ell qui està fora de joc, i comença a trucar compulsivament a Maura demanant-li que talli d'arrel l'acció de Macià".

Una altra de les acusacions que recauen sobre Companys és el fet que "el microbi de l'èxit, que és un ferment de la insatisfacció i del complex d'inferioritat, li anirà infectant l'esperit fins a dur-lo davant d'un piquet d'afusellament sense tremol". Per Vila això provoca que "dins seu" comenci "a créixer, fins a agafar la mida d'un gegant, aquest nen ressentit que més o menys remou la vida interior de tothom, i que no es resigna a aconseguir, encara que sigui tard, tot allò que en el seu moment va anhelar i no va tenir, multiplicat per mil". També denuncia la negociació de l'Estatut feta per Companys, ja que, segons afirma Vila, estava basada "en política de passadissos, sumar adhesions, llimar reticències i ensabonar els dirigents de Madrid sense prendre's les retallades ni els ultratges a la condició de català com una cosa personal".

Pel que fa al juliol del 1936, data en la qual esclata la revolta militar que desembocaria en la Guerra Civil, l'assaig explica que "el president triga un temps preciós a reaccionar (...). D'entrada el paralitza el fatalisme. Per animar-lo, Escofet es compromet a tornar-li el carrer si ell conté la revolució per mitjans polítics. Però parla amb una paret. Un dels amics que li inflaven el cap perquè repartís fusells entre el poble li diu: 'Lluís, demà ordre i tothom a treballar'. Companys se'l mira com un estrany. En la recepció que la Generalitat organitza a la nit per celebrar la victòria passa entre els convidats com si hagués vist un fantasma: és el fantasma de la revolució que tantes vegades ha anunciat. Amb tanta literatura subversiva al cap, el mite de la revolució se li apareix com un monstre invencible i fascinant: ni pot ni s'hi vol oposar. Sord, cec, mut, Companys és Macbeth complint somnàmbul la seva profecia".

Vila també critica el fet que l'expresident es convertís en "el botxí de Rebertés", ja que, l'endemà de convocar el consell de la Generalitat per votar l'execució, i després que únicament el conseller Comorera, "que al capdavant del PSUC es comença a sentir fort i va marcant territori", hi votés en contra, "l'escorta personal de Companys treu Rebertés de Montjuïc amb l'excusa de portar-lo cap a França i el pela a mig camí". Igualment, denuncia "les excentricitats" i els daltabaixos anímics de Companys, ja que "cada dia passa de l'eufòria a la depressió amb més facilitat". Enric Vila manifesta que "a l'octubre, Companys ja està convençut que la guerra està perduda i la consciència tranquil·la a la qual sempre apel·la li comença a fallar: es va reconeixent a si mateix que potser no ha estat a l'altura de les circumstàncies".

L'exili de Companys també és motiu d'anàlisi a l'assaig, que revela que "travessant la frontera, es desmunta i no pot contenir les llàgrimes. Aguirre prova de consolar-lo. Li diu que no pateixi, que les nacions no moren d'un dia per l'altre, que ja tornaran a la terra estimada. Però no és per Catalunya que plora, li diu Companys, sinó pels desgraciats que s'apiloten a la frontera i pel seu fill malalt". Aquest fet provoca que "el govern basc aprovarà, en la primera reunió, un ajut per al president de la Generalitat". Per últim, Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, també entra en diferents aspectes de la vida personal de l'expresident, com les reiterades "infidelitats" a la seva primera dona, Mercè Mico, "els aires d'enfant terrible que es dóna Companys" durant la seva adolescència o el fet que va ser "un nen desemparat i mancat d'afecte".

I raó que té, el Sr. Vila.

Abans de 1940 no trobareu ni Déu que parli bé de Lluís Companys. L'únic mèrit que va tenir és que afusellant-lo, el franquisme, en lloc d'afusellar una persona va afusellar tot Catalunya.

Si voleu llegir sobre les intrigues de Companys contra els nacionalistes catalans:

objectiu matar Companys
http://www.racocatala.cat/cat1714/complotcompanys.htm

Estat Català contra Lluís Companys
http://www.racocatala.cat/cat1714/estatcatala.htm

Jo entenc que Estat Català i els sectors del nacionalisme més intransigent no combreguèssin amb Companys, sobretot desprès del seu paper durant la revolució i la guerra, però aquest llibre em sembla que no revisa només aquest aspecte....

El noi del sucre escrigué:

Jo entenc que Estat Català i els sectors del nacionalisme més intransigent no combreguèssin amb Companys, sobretot desprès del seu paper durant la revolució i la guerra, però aquest llibre em sembla que no revisa només aquest aspecte....

Sembla que l'amplia...

cat1714 escrigué:

Sembla que l'amplia...

Pels fragments que hi surten, sembla que tira una mica d´anecdotes adolescents i rumors de l´epoca...Hauria de llegir-lo i mirar les fonts.