Pel que fa a les insídies aparegudes darrerament en aquest fòrum, en just usdefruit de l'autoritat moral que m'ha fornit l'Altíssim, vull fer dues puntualitzacions que fan referència a temes tractats en diferents apartats i durant els darrers dies, amb l'ànim de portar-vos una altra vegada, ovelles esgarriades, al recte camí (és a dir: el de l'escorxador):
1) No és cert que entre les xiques que ensenyaven lo cul tot defensant les pecaminoses idees feministes hi hagués sang ribagorçana. Ho nego rotundament (i, de no ser així, la sang ribagorçana s'hauria quedat castigada sense sopar)
2) Respecte a un determinat acte públic celebrat a la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (abans, més correctament, Ilerdenses), he tingut accés (gràcies als meus serveis secrets episcopals via arquebisbe Martínez Sistach, que tothom sap que és el pare de l'interfecte), al darrer article en premsa per a la revista Temps de Franja de l'heretge recalcitrant (o escèptic, agnòstic, ateu o directament framcmaçó) Ramon Sistac, que a l'Infern cremarà amb tota la seua patuleia (guaita com escriu del que li cou, però que poc que es mobilitza per a defendre els legítims interessos de la meua diòcesi!). Tanmateix, davant el desgavell de centres i associacions que amenaça la integritat de les terres que Déu em va cedir en custòdia, em veig obligat a assumir-ne els continguts i, en conseqüència i sense consentiment de l'autor ni de la revista, el reprodueixo:
Secció: Tot
ensenyant les dents
Autor: Ramon Sistac
GARSES PER PERDIUS
Diuen els diccionaris que la normalització lingüística és el “procés sociocultural pel qual una comunitat lingüística articula un pla d’actuacions encaminades a evitar que la seva llengua, en contacte amb una altra, es vegi sotmesa a una restricció funcional i a una reducció formal progressives i, eventualment, a la seva substitució per aquesta segona” (DIEC2). Aquest concepte, que també és conegut més pròpiament arreu com a planificació lingüística (de l’anglès language planning), implica la noció prèvia de conflicte lingüístic (“conflicte entre grups en què les diferències idiomàtiques esdevenen el símbol fonamental de l’antagonisme”) i té com a terme antitètic la substitució lingüística (“procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua”. Viquipèdia dixit). Dit d’una altra manera, més planera i entenedora, quan es produeix el contacte de llengües en un territori, on una és l’ancestral i l’altra la sobrevinguda i imposada en les funcions elevades (cultura, església, administració...), la situació no sol ser estàtica, sinó que habitualment es produeix el progressiu arraconament de l’ancestral fins a la seua desaparició definitiva (substitució) o bé, amb la implicació de tot
els agents socials, la llengua ancestral aconsegueix d’eixir de les funcions baixes, col·loquials i familiars, per a escalar a tots els nivells comunicatius, tot garantint així la seua supervivència (normalització).
La normalització no és un procés fàcil. No es pot normalitzar una llengua -en això estan d’acord tots els sociolingüistes- si la comunitat no disposa de determinats espais de poder, d’autogovern. Per això va ser tan criticada en el seu moment la campanya de la Generalitat de Catalunya del “Depèn de tu”. Per bé que no es pot negligir mai la voluntat de la societat civil, aquesta no actuarà mai massivament sense els estímuls necessaris. Els processos de normalització han de ser menats per
l’administració, i requereixen un suport legislatiu inequívoc. Intentar fer-ho sense això, en una societat moderna, és com intentar de fer un “soufflé” sense
ou. Imagineu que poseu en un motlle beixamel, farina, mantega, sal, pebre, formatge i uns daus de pernil dolç. Ho poseu al forn i... què n’eixirà? Doncs una mena de coca resseca (l’Esteve Betrià es deu estar estirant els cabells!) perquè no hi heu incorporat unes clares ben batudes a punt de neu. Això és la normalització sense poder: una coca, un bunyol. Per si algú no ho ha entès prou, ho dic perquè he vist anunciada la presentació d’un “Centre per a la Normalització de la Llengua a la Franja de Ponent”. No voldria pas desanimar-los, però pot
ser un centre de “promoció”, de “foment de la llengua” o, si els abellia, una societat gastronòmica dedicada al bunyol; però no crec que ara per ara es donen les condicions per a la normalització. És més; se’m fa perillós cremar les paraules i els conceptes, gastar indiscriminadament cartutxos. No podem crear una virtualitat en la qual acabarem per no reconèixer la realitat de persecució, encara, de la nostra llengua en un país, Aragó, que no compleix els mínims estàndards democràtics. Movilitzem-nos, sí; però no els posem, si us
plau, les coses fàcils a l’administració.
Quan ens presentaràs, amic Guillem, les Forces Armades de la Franja de Ponent?
[FI DE L'ARTICLE]
En fi; vosaltres mateixos, fillets meus.
Benediccions,
Gombaldus, episcopus ilerdensis
Índex 
Dl Mar 03, 2008 9:55 pm
