ranciolí
Nombre de missatges : 854
Registration date : 06/09/2006
 | Assumpte: Discurs de Monzó a Frankfurt  Dc Oct 10, 2007 8:57 pm | |
|
Senyores i senyors,
Com que de discursos no
n'he fet mai (i no sé si en sabria) els
explicaré un conte.
El conte
va d'un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per
aquest motiu
sovint s'entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li
proposen de fer el
discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt,
l'any que la cultura
catalana n'és la convidada.
Abans d'acceptar l'encàrrec, l'escriptor en
qüestió —català i, per
tant, gat escaldat— dubta. Pensa: "I ara ¿què faig?
¿Accepto la
invitació? ¿No l'accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable?
Si
l'accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l'accepto, ¿què en
pensarà
també la gent?"
No sé com van les coses a d'altres països,
però els asseguro que al
meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a
treure moltes
conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre,
l'home,
mentre et pren les mides, pregunta: "¿Cap a quina banda
carrega
vostè?", i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que
carregues
cap a l'esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria
i
demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en
treu.
Facis una cosa o facis l'altra (carreguis cap a la dreta o cap
a
l'esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell
de
clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins
i
tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament
per no
haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no
haver
avançat.
Però passa que l'escriptor en qüestió creu que no ha de demanar
perdó
a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat
a
Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no
l'hi
proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l'any que la
cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa
o
la n'gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit
s'asseu a
una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a
rumiar què hi ha de
dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de
la
història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les
llengües
i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les
estratègies
geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que
un
muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria
de
la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una
literatura
desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap
dels quals és
llengua realment oficial (encara que n'hi hagi un i mig
que ho proclamin;
sempre i quan aquesta proclamació no molesti els
turistes, els esquiadors de
pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la
invitació a Frankfurt. ¿De cop i
volta el món s'ha tornat magnànim amb ells,
quan n'hi ha tants que els
volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més,
que, en un altre
muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa
poc més
d'un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va
premiar
Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però
la
referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans
se
senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes
de la
Nació-Estat ("Soyez propre, parlez français!") que —mai més a la
vida— cap
literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la
sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té
una sensació de
justícia. Potser "justícia" no és la paraula exacta.
Alguna cosa semblant.
Tot i que —com s'ha dit— als catalans els
avatars polítics ens han anat
d'una manera que no convida a gaire
alegries, la literatura catalana és,
clarament, una de les pedres
fundacionals de la cultura europea. Cap
literatura sense Estat
d'aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre
tots), no ha estat
ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha
d'explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient
que la
potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués
lloc preferent
a Europa durant l'Edat Mitjana neix de Ramon Llull
(Raymundus Lullus,
Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com
els agradi més). Ramon
Llull era filòsof, narrador i poeta. Era
mallorquí, d'aquesta Mallorca avui
esdevinguda un "bundesland"
geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que
els 'tour
operators', els avions de baix cost i la 'balearització' dictessin
les
normes de vida d'aquelles costes, centennis abans de l'arribada de
Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull
va
estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en
la
que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim
ara.
Però l'escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a
Frankfurt,
¿ho hauria d'amanir amb detalls que poguessin interessar
els
germanoparlants? ¿Hauria d'esmentar l'Arxiduc Lluís
Salvador
d'Àustria-Toscana, S'Arxiduc? ¿Hauria d'esmentar el senyor Damm i el
senyor Moritz, fundadors d'algunes de les marques de cervesa que
els
catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li
dirien
frívol, i això encara l'impel·leix més a fer-ho. Ja posats,
podria
esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —"diplomat a Espanya
i
Alemanya"— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca
de
Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts
barcelonins.
D'alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per
exemple,
segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a
més,
cantant— diu al text que acompanya el disc "Dioptria".
Tampoc no
sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat
el fil literari
que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís
Oller, Anselm Turmeda,
Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç
Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume
Roig, Josep Carner, Jacint
Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de
Sagarra, Àngel Guimerà,
Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d'Ors, Josep
Pla, Joan Sales,
Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne
cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món
literari
que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a
la
cerimònia d'obertura de la Fira del Llibre s'avorreixin de sentir
noms
que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: "Quin
rotllo, aquest home!"? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom
(tot
i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure
els dubtes
sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la
mateixa Fira del
Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà
d'això. Encara que
—siguem sincers— ¿quantes de les persones que
assisteixin a aquest acte
inaugural visitaran després aquesta
exposició amb un interès no merament
protocol·lari? Siguem sincers i
optimistes: ben poques. Tot i que es tracti
d'una Fira del Llibre, i
els escriptors més desconeguts haurien de ser els
que més excitessin
la set de lectura de les persones interessades a descobrir
meravelles
literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del
que
toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com
hauria de ser el discurs.
Ja que molta gent té del món una idea feta a partir
de la geometria
actual del poder políticocultural, potser podria explicar
que, a
Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer
tractat
de Dret va ser el català "Consolat de Mar", pel qual es van regir les
relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns
dels
primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia,
cirurgia o
gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades
servirien gaire de res? ¿Què han dit altres
escriptors en anteriors
discursos inaugurals d'aquesta mateixa Fira?
-L'escriptor busca aleshores
alguns d'aquests discursos i els llegeix.
En tots hi ha una gran exaltació de
la cultura pròpia, i veu clar que,
sempre, a qui no pertany a la cultura
exaltada tots aquests discursos
li sonen distants, com la remor de l'aigua
que va riu avall sense que
hi parem atenció.
Són discursos a l'estil
d'aquell que, durant la dictadura franquista,
va fer a Nova York, a les
Nacions Unides, el violoncel·lista Casals.
-Va ser un discurs que va
emocionar els catalans amb la mateixa
intensitat que va deixar indiferents la
resta d'habitants del planeta:
"I am a Catalan. Today, a province of Spain.
But what has been
Catalonia?...":"Sóc català. Catalunya avui és una província
d'Espanya,
però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran
del
món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer
Parlament,
molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres
Nacions
Unides..."
També veu que altres escriptors que han fet
discursos inicials a la
Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell
també ho faci.
Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia
(en una
fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el
grandíssim
Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
"Una polla
xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics,
pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica,
pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics,
pellarics, camatorts i becarics".
De fet, si tot discurs és part d'un
ritual i, com en tots els rituals,
el que importa realment és la forma, el
protocol, l'americana, la
corbata (o l'absència de corbata), ¿importa gaire
què s'hi diu
exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua
morta (una
missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels
no
entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els
polítics
són grans malabaristes, i per això els seus discursos són
exemplars:
plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com
a
gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet,
siguin
fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules
per cobrir
l'expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa
anys una peça
esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d'amor
i
discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han
estat substituïdes per una repetició constant de la
paraula
"Sargantaneta", adobada amb adjectius exaltats. ("Sargantaneta" és
el
nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de
paraules-comodins, de "sargantanetes", el discurs ideal per un acte
com
el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte
i tan buit
que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per
qualsevol altra
mena d'acte: literari, esportiu, cinegètic o
filatèlic. Que tant servís per
presentar un nou llibre de poesia
lírica com per inaugurar una línia
ferroviària. Un discurs tan ambigu
que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però
que en el fons no digués res:
absolutament res.
Tot això és el que
l'escriptor que sempre parla molt de pressa, que
per aquest motiu de vegades
s'entrebanca (i a qui un dia li proposen
de fer el discurs inicial de la Fira
del Llibre de Frankfurt) dubta si
ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu—
els que l'escolten hi
pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció—
entendran què
vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra
cosa
sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de
detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del
qual
cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan
arribi als
minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i
dirà:
—Res
més. Moltes gràcies. Bona tarda.
Quim Monzó
| |
|
