Situacions trabucades viscudes com anormals

Nombre de missatges : 731 Registration date : 06/09/2006

Cita :: Reproduït de www.diaridebalears.comSituacions trabucades viscudes com anormals

Si pegau una ullada a The International Herald Tribune del passat 9 de
juliol, hi trobareu un report que escarrufa sobre un nordcoreà que nom
Shin Dong Hyok, que va néixer dins un gulag del règim comunista d’en
Kim Jong Il. Resulta que, com que son pare i sa mare eren dissidents
del règim, els hi tenien tancats quan ell va néixer, el 1982. Aquest
jove, fins que en va poder fugir per miracle ara fa dos anys i mig, no
havia conegut res més que el camp de concentració, els guardians, els
càstigs, les tortures, els assassinats i tots aquests desastres. Fins i
tot va veure com assassinaven sa mare per haver provat de fugir. Però
com que ell no havia conegut res pus, ho trobava tot normal. Es pensava
que el món era així. No sabia que existís res allà deçà les tanques del
gulag. No sabia què era Pyongyang, la capital de Corea del Nord,
situada a 90 km del gulag. Ni sabia què era Corea ni Xina ni res de
res. Ara habita a Seoul. I encara no entén el món. Considera sa mare
culpable de les tortures i els càstigs que ell i son pare hagueren de
patir per haver provat de fugir. Odia sa mare i diu que no la pot
perdonar. Fins i tot enyora els temps més durs del gulag, quan no tenia
altres feines més que obeir les ordres que rebia.

Aquest cas demostra la facilitat amb què les persones, quan ens
manquen referents de normalitat, prenem per naturals i bones les
situacions més trabucades que ens puguem imaginar. Tant a nivell
individual com a nivell col·lectiu. Ho dic perquè s’esdevé que aquests
mateixos dies a Barcelona n’hi ha que peguen el crit al cel perquè
Esquerra vol proposar que, als instituts, els professors facin servir
el català amb normalitat. Amb normalitat, si reparam què passa a
qualsevol país normal, vol dir que els professors facin servir la
llengua oficial i pròpia del país tant a les aules com al pati com a la
cantina. Onsevulla. Per ventura parlen en àrab els professors de Madrid
el temps del descans amb els seus alumnes magribins? Ben alerta! Doncs
bé: en lloc d’alarmar-se perquè hi ha mestres que en lloc de donar llum
donen fum a l’hora de fer servir el català com un idioma normal, no:
s’emprenyen contra el partit que ha de tenir la paciència de demanar
una cosa tan normal que no tocaria haver-se de demanar.

Aquests dies a les Balears ens trobam a les mateixes: N’Antich
encara no ha acabat de formar el nou govern fent bandera de la defensa
de la llengua de les Balears, com ja anomena una portaveu que, després
de vint anys de residir aquí, encara no domina l’idioma oficial i propi
d’aquesta terra i no és capaç d’expressar-s’hi en públic. Els qui no
hem perdut de vista com tocaria saber-se expressar, en un país normal,
la portaveu del govern (!) reclamam o bé que n’aprengui tot d’una o bé
que n’hi posin una altra en el seu lloc. I llavors resulta que els
radicals, els exagerats, els qui sortim de botador som els qui volem
restablir la normalitat, no la persona que, aposta o sense voler, fa
que s’allargui la situació dels mallorquinoparlants com a ciutadans de
segona, parlants d’un idioma indigne de sortir de boca d’una portaveu
de govern.

Coses que passen quan una societat sencera (com un individu)
neix i creix sense conèixer una situació de normalitat. Jordi
Caldentey, petit empresari