Ens ha de quedar clar que hi ha dos lluites: una és la de la llengua, i l'altra és la de la "reorganització territorial" (es diga independentisme, regionalisme, o com ens done la gana). Però a partir d'aquí hem de reconèixer que el projecte de consecució d'ambdós estats de coses ha de ser necessàriament diferent.
Uns i altres poden coincidir que el panorama actual no és favorable, ni per a la llengua a la Franja ni per a la independència de la Franja. Però convé dedicar els esforços primerament a la consecució de la llengua.
La llengua no pot tindre enemics; les llengües no tenen armes, només tenen parlants, gramàtiques, etc. Però les actituds independentistes sí que en tenen, d'enemics. És essencial que se'n cuiden de la llengua aquells que no facen bandera de la independència a totes hores, i és així perquè la lluita per la llengua és de les poques coses que uneix els dos o tres grans bàndols que volen canviar el present. No es pot seguir ocultant que de gent catalanòfona a l'Aragó n'hi ha de molts de tipus diferents.
Si la lluita de la llengua es guanya, és llavors quan ens hem de posar a parlar sobre quina dependència política volem. La gent no s'ha de casar ni amb Madrid ni amb Barcelona. ¿De veritat algú creu que en uns Països Catalans independents la que anomenen Franja de Ponent tindrà algun tipus de relleu polític? La Franja romandrà a la perifèria.
La Franja de Ponent és un invent del catalunyisme polític per fer d'escut entre les fronteres, la seua gent no importa, ni tan sols el seu territori reutilitzable per posar-hi centrals nuclears. La Franja continuarà sent això mateix, un agregat a alguna altra cosa d'ordre major, i res més. Fan servir la llengua com a excusa d'un estudiadíssim mòbil que té per base l'economia i l'amiguisme de la burgesia catalana.
Però hi ha d'altres persones que treballen des dels pobles, que procuren crear iniciatives per frenar l'emigració, per a millorar les comunicacions, per a preservar la cultura i les tradicions, etcètera. Aquests altres són conscients que en la política no s'hi val altra cosa que la realitat palpable, que allò que és a l'abast de ser possible.
El que més s'acosta a aquesta classe de gent és la Iniciativa Cultural de la Franja, i no veuen aquest llarguerut territori com a ponent de res, sinó com a centre, a partir del qual s'ha d'articular tot. Quan els altres dixen de veure la Franja com una part que s'ha d'integrar a Catalunya, a llavors hi haurà diàleg i fins i tot hi podria haver consens.