Collons amb en burniol: federalisme o secessió

La tossuderia dels fets
La realitat s'imposarà i Catalunya mai tindrà una relació bilateral completa --de tu a tu-- amb Espanya

JUAN-JOSÉ López Burniol*

El capvespre de l'1 de març de 1977 --¡fa 30 anys!-- Josep-Maria Puig Salellas, llavors degà del Col.legi Notarial de Catalunya, em va donar possessió de la meva notaria a Barcelona. Des d'aquell dia, sento per ell
respecte intel.lectual i afecte personal. Per això --i encara que els avorreixi-- contesto al seu recent article en què en comentava un altre
de meu, amb ànim de precisar la meva posició. Resumeix Puig
les meves idees: "L'Estatut de Catalunya constitueix un greu error, des
del punt de vista dels interessos de l'Estat espanyol, per introduir
--encara que sigui de manera embrionària-- uns mecanismes de
bilateralitat impropis d'un Estat federal". Motiu pel qual, "l'única
alternativa realista ... és l'Estat federal o l'autodeterminació".
Davant d'aquesta posició, Puig parteix d'"un cert grau d'escepticisme saludable, que porta a ... la relativització dels conceptes", i fa dues afirmacions. Primera: que la bilateralitat es troba ja a la Constitució, ja que --segons el seu article 2-- "l'Estat estava integrat per comunitats autò- nomes amb entitat nacional --les anomenades nacionalitats-- i per altres que eren qualificades únicament de regions".

SEGONA: que, "per sobre del federalisme i de la independència, (és possible) la recerca d'una relació especial, perquè el primer, precisament per la seva
uniformitat, ignora el fet diferencial, i la segona ... no és viable", ja que "segons dades ... relatives al 2005, el saldo comercial de Catalunya amb la resta del món va ser negatiu en 4.305 milions d'euros, mentre que el relatiu a Espanya va ser positiu en 20.956 milions. I és que ... el primer mercat de les empreses catalanes ... és l'Estat espanyol".
Un cop dit això, voldria aclarir l'arrel del meu pensament, que no es funda en una interpretació estricta de la llei, sinó en el realisme jurídic, que (deixant al marge els drets humans, que són un prius a tot allò jurídic) sosté que el Dret no és més que el conjunt de normes que cada societat considera convenients --en cada moment històric-- des del punt de vista del seu interès general, únic principi ètic de validesa universal no metafísic. Per
tant, el Dret és per mi una realitat històrica i no un corpus dogmàtic;
concebo les lleis com uns simples instruments contingents d'ordenació
social i de resolució de conflictes; i sostinc que el component
econòmic és consubstancial a qualsevol norma jurídica.

AMB AQUESTA mentalitat, ¿algú pot pensar que, quan afirmo que l'Estatut no serà mai objecte de desenvolupament complet, és per interpretar
restrictivament la Constitució o pel que en pugui dir el Tribunal Constitucional? De cap manera. El que sostinc és molt més greu, a
saber: que, diguin el que diguin la Constitució, l'Estatut i el Tribunal Constitucional, la realitat s'imposarà i Catalunya no tindrà mai una relació bilateral completa --de tu a tu-- amb Espanya, perquè les altres Comunitats no ho permetran i exigiran cafè per a tothom. L'encerta Puig quan al.lega que la Constitució va voler distingir entre autonomia política i administrativa. Però l'intent es va frustrar --el 28 de febrer de 1980-- amb l'Estatut d'Andalusia, que, en lloc de l'autonomia administrativa, va optar per l'autonomia política. ¿Hauria pogut ser d'una altra manera? No ho crec.
A Andalusia va passar el que havia de passar, és a dir, que atès el gran efecte mimètic que, pel seu vell prestigi, desperta Catalunya a tot Espanya, cap de les comunitats més grans ha volgut ni voldrà mai ser menys que Catalunya. Pensin en la clàusula Camps, així com en el que li vaig sentir dir al president Matas referint-se a Balears: "Som una nació igual que Catalunya i, a més, el nostre fet diferencial està potenciat per la insularitat".

DE TOT AIXÒ resulta que si Catalunya consolidés una relació bilateral amb
Espanya, aquesta s'estendria cap a altres comunitats, amb el resultat
que l'Estat esclataria, ja que no resistiria una pluralitat de relacions bilaterals. No dic que això sigui bo ni dolent, ni just ni injust. És així. I els fets són tossuts i s'acaben imposant. ¿Quina sortida hi ha? Només la transaccional, en forma d'autèntic Estat federal. Però, si per part catalana es considera que aquesta fórmula és insuficient, no queda més remei que pensar en la secessió, perquè el que Catalunya mai aconseguirà --hi insisteixo-- és una relació bilateral plena amb Espanya.

QUAN sostinc aquesta alternativa --Estat federal o secessió-- ningú em fa cas. Se'm diu que Espanya no consentirà mai la independència de Catalunya, ja que no podria subsistir sense l'aportació econòmica catalana (el 20% del PIB). Potser és així, però tampoc ho veig clar. En primer lloc, perquè detecto fa temps que, de la mateixa forma que Catalunya pateix una fatiga d'Espanya per la discriminació soferta --per exemple-- en matèria
d'infraestructures, una equiparable fatiga de Catalunya es dóna en bona
part d'Espanya per la permanent reivindicació política catalana amb un
horitzó difús. I, en segon terme, perquè l'Espanya d'avui té unes possibilitats de creixement i de projecció a la seva àrea cultural, que
en fan un país amb futur.

EN RESUM, que la relació Catalunya-Espanya s'assemblarà --cada dia més-- a la d'aquelles parelles que rumien posar fi a la seva convivència perquè se'ls fa fatigosa. Per tant, arribarà el dia en què Catalunya i Espanya hauran
d'avaluar fredament la seva situació i decidir des de l'exclusiva òptica dels seus particulars interessos el que més els convé. Una decisió que els exigirà a totes dues prescindir del concepte de culpa, fer punta al llapis per fer comptes, i, sobretot, tenir present que la vida no es pot convertir en una agonia contí- nua. Són quatre dies. *Notari.