De "pacte nacional?" a "pacte nacional!"

Recordeu l'article d'en lópez bofill?

http://boards2.melodysoft.com/app?ID=neopatria&msg=94201

Doncs ara en jordi cabré hi fot cullerada

Cita :

El pacte nacional!

Últimament canvien tant les coses en política (tot d'una ens hem quedat sense Maragall, sense Clos, sense nou patriotisme i sense PSC), que els qui de tant en tant n'escrivim quatre modestes idees quedem del tot desbordats pels esdeveniments.

Ja fa temps que vaig decidir no jugar-me sopars ni pronosticar res en qüestions de política, en concret des que l'independentisme d'aquest país va decidir contraposar-se al nacionalisme: des d'aleshores vivim el deliri, el surrealisme, el desordre gramatical, el despropòsit estètic i l'excentricitat perenne. És clar que totes aquestes sorpreses es concentren darrerament en un sol partit, l'antic PSC, que passa per una notòria crisi existencial. Però tanta alegre improvisació acaba afectant necessàriament tota la resta, i sobretot la imatge de les institucions i dels nostres representants, i el prestigi general de la vocació política. Clos ministre. Em remeto als fets.

Atès el ritme frenètic dels canvis que vivim, s'entén que els observadors o opinadors hi anem a remolc, sense poder acabar de pair bé les noves realitats. I per tant considero normal, positiu i gens criticable que les opinions escrites es matisin o fins i tot canviïn radicalment per adaptar-se als veloços canvis d'escenari que se'ns imposen.

No crec que la coherència consisteixi a mantenir-se irreductible en quatre plantejaments i esperar des de dalt d'una columna daurada el moment gloriós de proclamar que "jo ja ho deia". Quan la coherència es confon amb això, apareix en aquestes pàgines algun article amb la paraula "traïdors" en el títol o com a centre de l'argumentació: és així d'automàtic, així de trist i així de decebedor per a la nostra suposada intel·lectualitat.

Afortunadament, d'altres no només saben adaptar-se més o menys als canvis sinó que també promouen, ells mateixos, canvis que dedueixen necessaris. Què vull dir? Vull dir que davant dels nous panorames més o menys amenaçadors, i davant les noves realitats, que de vegades no són mèrit ni culpa de ningú sinó simplement les que són, el patriotisme més lúcid es detecta en la capacitat de fer plantejaments renovats. I sobretot, més útils que purs o heroics. És per això que vull, necessito i crec convenient aplaudir l'últim article de l'amic Hèctor López Bofill en aquesta secció (dia 28 d'agost: El pacte nacional?) i fer-ho amb total sinceritat i sense un gram d'ironia.

Es tracta del primer opinador proper a l'independentisme polític que ha escrit sobre la inconveniència d'afavorir una presidència del candidat Montilla a la Generalitat, sobretot atesa la seva manca de sensibilitat nacional. Això té un significat prou important: es tracta de la primera petició formal d'abandonament de l'ambigüitat (o "equidistància") emprada per ERC quatre anys enrere.

Evidentment que la visió actual de l'Hèctor podria haver-se avançat aleshores, quan en l'al·legada voluntat de "catalanització del PSC" (sic) molts altres hi vèiem una directa, explícita i prou palpable operació estratègica per arraconar i debilitar el nacionalisme català (és a dir CDC, i ja em permetran una reducció conceptual que no és cosa ni culpa ni desig ni dèria meva).

Doncs bé: aquest és el canvi que destaco. Constatat el fracàs de l'invent per part d'algú del perfil d'en López Bofill, ara el que pertoca és només parar les orelles cap a ERC. No cap a la gent més o menys propera a l'independentisme, sinó cap a la direcció del partit. Recollir el guant suposaria fer una declaració formal que es mullés, amb garanties i sense vergonya, renunciant a investir un presidenciable amb nul·la sensibilitat nacional. Fer-ho amb un to educat, evidentment, i integrador i d'esquerres i etcètera, però inequívoc.

Això seria assumir el repte llançat, i només això demostraria que aquesta mena de criteris encara compten per als republicans. Tota la resta és gesticulació de fiabilitat escassa, anar tirant, buscar raons. Ho podem comprovar ara mateix a Barcelona, on malgrat tot l'aposta continua essent la mateixa. Serà capaç ERC de fer el gest que el votant li comença a demanar? O bé només ens hem de preguntar si, després de l'excusa de "l'estació del federalisme", vindrà la de l'andana del tren penjant del Tibidabo?
Jordi Cabré
Escriptor

i jo continuo pensant que l'erc no s'hauria de tornar a cremar debades en cap govern, sinó estar tranquils a l'oposició uns anyets.