Derogació del delicte d'ocupació?

derogació del delicte d'ocupació?

Els okupes

Haig d'admetre que m'ha sorprès la censura gairebé unànime contra els okupes que ha planat pels articles i intervencions dels opinadors d'aquest país arran dels fets del Can Ricart. Potser ens governa una Entesa d'Esquerres però es pot afirmar que aquest flux indefinit que constitueix l'opinió pública encapçalada per una amalgama d'intel·lectuals, periodistes i garlaires diversos està experimentant un viratge implacable cap a la dreta. I si no ho veuen clar, només cal que comparin l'actitud majoritària dels mitjans en relació a Can Ricart amb el debat que suscità la brutal desocupació del cinema Princesa ara fa deu anys.

No parlo sols del judici de valor sobre el fenomen de l'ocupació (com dic, en l'actualitat, de rebuig sense pal·liatius), sinó també de la qualitat de la discussió. Enguany han prevalgut les aproximacions simples, la desacreditació contundent del col·lectiu okupa, les reaccions frívoles de manera que, en comptes d'entrar en l'anàlisi sociològica de fons i en les implicacions filosòfiques, jurídiques i econòmiques del procés, alguns s'han estimat més ridiculitzar les suposades virtuts artístiques dels ocupants o assenyalar el noi de casa bona que es proposava conviure a la comuna traslladant amb un taxi les seves pertinences. És que potser caldria que els desallotjats s'haguessin atrinxerat i haguessin resistit de forma aferrissada als antiavalots com va passar al cinema Princesa perquè ens els prenguéssim seriosament? És que només la violència ens incita a la reflexió sobre els dèficits de la nostra societat?

En aquesta ocasió (i a diferència dels conflictes dels anys noranta) no recordo, per exemple, ningú que hagi qüestionat la criminalització de l'ocupació. És a dir, el fet que habitar en un espai de titularitat pública o privada que no constitueix domicili ni habitual ni ocasional, i que generalment es troba abandonat i en condicions precàries, mereixi una sanció penal. Una cosa és que l'ocupació sigui censurada pel sistema jurídic i l'altra, com succeeix, que s'hi apliqui tot l'aparell repressor per castigar amb la màxima contundència aquestes conductes (article 245 del vigent Codi Penal). De debò cal aquesta reacció desproporcionada de l'estructura policial i judicial respecte a espais que no són domicili de ningú, en un context de greus dificultats d'accés a l'habitatge, i en el que es produeixen perjudicis greus en determinats principis i drets constitucionals? No acabo d'entendre per què es promou de manera tan aclaparadora la limitació d'alguns d'aquests drets (intimitat, lliure desenvolupament de la personalitat, dignitat...) quan a l'altre platet de la balança hi ha el dret de propietat (insisteixo, propietat que no és domicili, propietat infrautilitzada), que, segons l'article 33.2 de la Constitució vigent, hauria d'estar delimitat per la seva "funció social".

No cal ser gaire astut per copsar que el zel que demostren les autoritats en la repressió del moviment okupa, i l'eficàcia amb què des dels mitjans es deslegitima la seva protesta, té a veure amb el perill que els seus plantejaments tenen per l'estructura profunda del sistema. No cal aprofundir gaire en la psicologia humana per entendre que rere les opinions sagnants contra la rebel·lió naïf dels ocupes hi ha el malestar de la majoria atrapada per la forca de la quota hipotecària o del lloguer astronòmic, la qual, en la seva acceptació resignada de les regles del joc, ha permès l'especulació irracional, la dilapidació dels recursos i la desigualtat galopant. Almenys el moviment okupa és una bufetada simbòlica contra els pisos de 50 metres quadrats pagats a més de mil euros mensuals, contra els barris fantasma de moltes localitats de la costa catalana que ja són terceres o quartes residències habitades només deu dies a l'any i, en general, contra la màquina d'una estructura productiva i de consum que cada cop llença més gent a l'exclusió social.

Em sap greu, d'altra banda, que aquells compromesos amb una línia de defensa del moviment okupa haguem de carregar amb l'objecció de reconèixer que els nostres nivells de benestar personal no ens haurien de permetre cap altra cosa que exalçar les virtuts del model. Però que en la nostra vida privada no tinguem el suficient coratge per assajar altres àmbits del possible i ens dediquem a pagar religiosament la nostra quota hipotecària no ens pot inhibir, i torno al principi, de pensar sense embuts sobre les impugnacions ideològiques que plantegen els okupes. Dedueixo que a una contradicció similar s'hi enfronta ara mateix l'actual govern d'entesa i, en particular, una força com Iniciativa per Catalunya, amb el seu líder, procedent d'una determinada tradició política, ara amb el difícil encàrrec d'assumir la conselleria d'Interior. Tampoc no cal ser cap gran analista per copsar que el revifament de la polèmica okupa en els termes extremadament conservadors en què s'ha produït té com a objectiu final alguns elements de l'Entesa i el que representen. Només espero d'aquella sensibilitat política que, tot havent estat crítica amb el sistema, ha decidit entrar en el circ, que com a mínim mantinguin la seva capacitat d'escoltar. Si de moment hi ha una determinada llei cal complir-la, però això no vol dir que es renunciï a la seva reforma. Quan es tornarà a proposar des d'ICV per part dels seus representants al Congrés la derogació del delicte d'ocupació? En aquest sentit, les notícies que arriben sobre la llei de l'habitatge tenen, almenys, el do de la coherència.

Hèctor López Bofill

Professor de dret constitucional

Diari Avui, 18/12/06