El Deu de la mort.

Extret de Vilaweb
**********************************************
El Déu de la mort

31 de març de 1937, Durango, les bombes de la Legió Còndor fan entre dos-cents i tres-cents morts, dels quals catorze són monges i dos, sacerdots. 26 d’abril de 1937, Gernika, la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, en un bombardeig de tres hores, fan mil sis-centes víctimes i milers de ferits. Són els primers bombardeigs de la història d’Europa contra la població civil indefensa. Tan brutal va ser, que Franco, al principi, va negar que fos veritat, però el reportatge de George Steer, a The Times i a New York Times, va informar el món sencer de l'hecatombe. Picasso el va llegir, i s’hi va inspirar. Franco ja no ho podia ocultar. Aleshores va intentar de fer creure al món que havien estat els bascos republicans els qui havien causat la mortaldat, infàmia que va mantenir tota la vida. Però la notícia va alarmar el món, inclosos els catòlics. Els franquistes empraven tècniques d’extermini en massa. Franco va demanar ajuda al cardenal Isidre Gomà, i el bisbat espanyol va redactar un document santificant la croada i justificant aquell projecte d’extermini davant el món. Aquest document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia la sedició en una qüestió merament religiosa i deixava mans lliures per a contiuar exterminant impunement. És la “Carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món”, d’1 de juliol 1937. L’arquebisbe Vidal i Barraquer va ser l’únic que no la va signar. Allà hi ha escrit: “al morir, sancionados por la ley, nuestros comunistas se han reconciliado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres”. Assassinar, per tant, era fer el bé. Déu era la mort. Aquell document emparava el crims franquistes i els incitava. Atorgava llicència per a matar. I la crueltat va anar en augment. Els bisbes i una bona part de l’església espanyola van col·laborar activament, en cos i ànima, a silenciar els assassinats en massa, en la repressió de la guerra i durant els quaranta anys de dictadura. Els capellans no sols justificaven el crim: amb els seus informes i delacions també hi van contribuir activament i sistemàticament. Durant els anys 40, per dir una xifra rigorosa, es van executar 50.000 persones aplicant lleis militars a civils en temps de pau i amb la benedicció divina. L’església és responsable activa d’aquelles morts. L’església és culpable. Si la llei d’amnistia no hagués estat una llei de punt final i d’absolució dels botxins del règim, molts religiosos haurien d’haver estat jutjats i condemnats a presó. Com ha passat ara a l’Argentina, que el capellà Christian Von Wernich ha estat sentenciat a perpetuïtat per col·laboració en el genocidi.

Els bisbes s'oposen a la llei de la memòria. És normal. La veritat els culpabilitza. La dignitat de les nostres víctimes, els fa indignes. Quan és a punt d’aprovar-se, beatifiquen en massa al Vaticà 498 màrtirs seus. Continuen pervertint el significat de les paraules: els religiosos morts a mans dels franquistes no són màrtirs, ni les monges de Durango bombardejades pels nazis, ni les nostres víctimes podrides a les vores de les carreteres no tenen dret de ser soterrades dignament. L’espectacle de la beatificació és l’excusa que tornen a exhibir davant el món per a justificar el seu suport a l’extermini franquista. Cada vegada es posen més en evidència. No es pot mantenir gaire més temps aquella mentida. A la Carta del 1937 deien: “al morir, sancionados por la ley...”. La llei de la memòria, tot i ser massa covarda, il·legitima aquells tribunals i, de retruc, posa totalment al descobert la connivència de l’església amb Franco. La llei els emparava per matar. Però, si la llei no és legítima, avui podem dir que els bisbes instigaven l’assassinat pretesament legal. I això és molt greu. El pare Gumersindo de Estella va passar els tres anys de guerra assistint els condemants a mort de la presó de Torrero, Saragossa. Angoixat per la magnitud del crim i la immoralitat que va viure, va escriure un diari: “Fusilados en Zaragoza 1936-1939. Tres años de asistencia espiritual a los reos” (Mira Editores, Saragossa, 2003). Ell ho va veure ben clar: “Cuánto daño hacen ciertos clérigos a la República de Cristo!....Y luego si llega una revolución y matan a sacerdotes, ah! entonces somos mártires del Cristianismo! Y quieren que el Cristianismo y la Iglesia los defienda y los eleve al honor de los altares. ¿Esos tales son mártires? Si ellos son los que provocan la matanza!”
[email]Xavier Montanyà xavier.montanya@partal.cat[/email]