Neop@tria

Foro de discusión ta todas as antiguas tierras d'a Corona d'Aragón. Fòrum de discussió per a totes les terres de l'antiga Corona d'Aragó. Fòrum de debat per totas las terras de l'antiga Corona d'Aragon.
 
ÍndexÍndex  GALERIAGALERIA  FAQFAQ  CercarCercar  Registrar-seRegistrar-se  Llista de MembresLlista de Membres  Grups d'UsuarisGrups d'Usuaris  Iniciar Sessió  

Comparteixi | 
 

 Un gracienc al 6 d´Octubre

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo 
AutorMissatge
El noi del sucre

avatar

Nombre de missatges : 778
Registration date : 05/09/2006

MissatgeAssumpte: Un gracienc al 6 d´Octubre   Dt Gen 23, 2007 12:51 pm

Un relat en primera persona la mar d´interessant, sobretot pels que ens agrada la història recent de Catalunya.
Extret de "Quan Catalunya era revolucionària" de Carmel Rosa-Roc. (aquest cap de setmana m´hi atanso al centre a buscar-lo).



**************************************************
"DEU HORES DE REPÚBLICA CATALANA, O LA INSURRECCIÓ FALLIDA DEL 6 D'OCTUBRE DE 1934"

Ara és important organitzar la resistència contra una probable intervenció de les forces armades depenents del govern de Madrid, pensen a l'A.O.
[*] La Generalitat, si ho vol, té prou mitjans per aguantar fins que l'onada de protesta contra el rapte de la República per la dreta s'escampi arreu de la península.
Mentre els comitès dirigents de l'A.O organitzen la gent i l'acció, els militants esperen ordres. I com viu els esdeveniments un jove militant en aquest moment de febrada política? Potser és important conèixer les reaccions d'un militant de base davant uns fets excepcionals per treure'n l'entrellat polític.
Gil és un company de Gràcia. Tot just té 16 anys i ha entrat fa pocs mesos a la joventut del BOC. La demanda d'entrada de Gil culminava dos anys d'experiències i lectures personals. Passà del catalanisme abstracte al catalanisme social i d'aquí, a concepcions revolucionàries. El primer pas el saltà quan estudiava a l'escola Blanquerna, focus, deia, del catalanisme benpensant, freqüentada per molts fills de les personalitats del moment: Carner, Casanoves, Aiguader i d'altres. Però allí dins, explicava Gil, ja vaig començar a notar les diferències de situació social perquè el meu pare era un modest empleat. Per això em vaig interessar d'una manera més activa pel que passava al país, i amb uns amics del carrer començàrem a criticar aquesta política catalanista perquè hi havia massa discursos i massa pocs canvis.
Un xicot del grup havia descobert a casa d'un advocat on treballava llibres que parlaven de qüestions socials. Els va portar i començàrem a llegir-los i a comentar-los. Tot era espontani. No teníem cap relació. Més endavant vaig inscriure'm a l'Ateneu Enciclopèdic perquè hi havia cursos de nit, per acabar el batxillerat, però també anava assíduament a la biblioteca per llegir llibres marxistes i d'altres tipus. Al mateix temps, llegia, per exemple, David Coperfield, de Dickens i la història de la Revolució Russa de Trotskij.
Aquell mateix any hi havia també la preparació de la vaga mercantil. El petit grup de companys de Gràcia anàvem als mítings del diumenge al matí. Quedava sorprès que hi hagués tanta gent i que algun orador, que no sabia que era del BOC, cités Lenin, com un noi del sindicat d'Alimentació que es dia Álvarez. Després vaig anar als mítings del BOC. En recordo un, de míting, on hi havia un grup de joves que cantaven la «Internacional», però jo me'ls mirava de lluny, per manca de decisió per entrar-hi en contacte, fins que un dia vaig dir-me que no podia continuar aïllat i vaig anar directament al local del BOC.
Des de feia set mesos, en Gil s'havia incorporat a la secció de Gràcia de la joventut, nombrosa, eficient, amant de la discussió. L'únic inconvenient era que pel fet de ser massa jove el seu pare no el deixava sortir a la nit. Ara s'havia escapat de casa, a despit que no tenia cap responsabilitat dirigent.
—La vetlla del 5 d'octubre —precisa Gil— ens trobàrem tots mobilitzats en el local del partit, en el passatge de la Pau. Els de Gràcia formàvem un grup nombrós. El meu pare es presentà a mitja nit per tornar-me a casa, però els companys m'amagaren i no em va trobar. Estàvem, doncs, tots reunits allí i en Castells va venir i ens va dir, perquè en Castells era així:
—Bé, nois, ara les coses són serioses. Demà anem a intentar ajudar a fer aquesta vaga i cal que triomfi. Ara és qüestió de vida o mort.
I Castells afegí solemnement:
—Ens hem de considerar tots com si fóssim morts, I el que no es consideri com mort —precisà—, que ho digui. Val més dir-ho de seguida.
I en Castells ens preguntà, un darrera l'altre:
—Bé, i tu què? Estàs disposat a donar la teva vida pel socialisme? I tots anàvem dient: —Sí, sí, sí.
Tot això era terriblement infantil, però, alhora, molt seriós. Arribà el torn a un company que, indecís, no contestava.
—Bé, contesta —insistí Castells—: hi estàs disposat?
—Home, és que val la pena de reflexionar!
Però acaba dient sí, també.
En Castells, un excel·lent company de la joventut de la primera hora i absolutament entregat a la idea socialista. era sobretot, un home d'acció.
—Després —continua Gil—, sortiren força grups del local amb la consigna de fer parar les fàbriques. La gent parava de seguida. Comprenien la situació. El divendres, quan vaig tornar a casa cap a les 9 del matí, el meu pare em va tancar perquè no sortís més mentre durés aquella situació. La meva mare em va esbroncar:
—Tota la nit fora de casa. On eres? Que vols anar a parar a la presó? Va dir coses per l'estil. La pobre dona patia per mi.
—Dissabte vaig escapar-me i vaig anar a un casal de l’Esquerra de Gràcia, al carrer del Rosselló, cantonada de Bruc. Hi havia molta gent asseguda, discutint i prenent cafè mentre escoltaven la ràdio. Tenien molts fusells. Després, vaig anar al local de l'Aliança Obrera a la Plaça de l'Àngel, on també hi havia molta gent. Només teníem un fusell per muntar guàrdia a la barricada que havíem aixecat davant del local. Tota la nit vam estar esperant armes per lluitar contra el feixisme. Arribaven notícies per la ràdio que a Astúries la insurrecció havia triomfat.
Tothom pensava que l'exèrcit sortiria i que hi hauria una lluita armada i que nosaltres no teníem cap arma. Cap a la matinada vam sentir una forta canonada cap a la part baixa de les Rambles, però no sabíem exactament on. Aviat ens digueren que l'exèrcit havia canonejat el local del CADCI i que hi havia alguns morts. Més tard ens vam instal·lar al terrat del local on teníem l'A.O. amb unes quantes pistoles i esperàvem, no sé que. Hi havia força gent, potser entre 250 i 300 persones.
En aquell moment van arribar uns companys de Gràcia militants del BOC, que venien d'un casal de l'Esquerra. Els de l'Esquerra i els d'Estat Català havien passat la nit al Teatre del Bosc, a la Rambla del Prat, i ens digueren que anéssim allí que tindríem moltes armes perquè els de l'Esquerra, després de la rendició de Companys, se n'havien anat tots i havien deixat les armes en el local.
Nosaltres no sabíem encara —almenys jo— que el Govern de la Generalitat s'havia rendit. Havíem sentit canonades, però no sabíem com s'havia acabat. Llavors vàrem anar-nos-en portal de l'Àngel i passeig de Gràcia amunt, a peu, fins al teatre del BOSC, on hi havia uns quants membres de l'Esquerra desorientats. Es demanaven què passava i exclamaven: —Ens han traït! El govern s'ha rendit!
Vam entrar al teatre i vam trobar una quantitat important d'armes, potser 150 o 200 fusells winxester, quasi tots bastant nous. Vam agafar les armes. Érem unes 150 persones, de les quals una quarantena pertanyien al BOC i d'altres a l'Aliança Obrera. Hi havia simpatitzants que havien passat la nit amb nosaltres al local. S'hi ajuntaren uns quants de l'Esquerra que no volien tornar a casa. Vam agafar els fusells i, és clar, com que no els sabíem manejar i aquests ximples se n'havien anat i els havien deixat carregats, amb la bala al canó, des que vam agafar els fusells va començar al carrer un tiroteig imponent, com si fos la guerra. Hi va haver dos ferits. Un company es va posar a cridar:
—Deixeu els fusells per terra! Deixeu el fusells per terra!
—Així ho férem. Llavors passà un que els sabia manejar per ensenyar-nos-en. No era complicat. Vam decidir formar una columna. Hi havia en Vicens, l'Estivill i dos altres companys del comitè de la joventut que eren els qui més o menys ens dirigien. Hi havia també un grup del Partit Comunista de Catalunya, que no sé com havien arribat allí i, en aquest grup, la Lina Odena. La nostra intenció era anar cap a Sabadell. Es deia que allí l'A.O. controlava la situació. És en aquest moment que va començar una expedició tràgica de Gràcia fins a Sant Cugat. Dic tràgica perquè anàvem a peu. Ens anunciaren que un parell de camionetes i alguns cotxes venien darrera. Era una columneta organitzada per companys del BOC. A la plaça de Lesseps, van tenir una topada amb la Guàrdia Civil, la qual pujava des del centre de Barcelona perquè havia sabut que hi havia una columna, que era la nostra, que anava en aquesta direcció. Els companys tingueren alguns ferits i un mort: Teresa Vives, companya d'en Torres (president del sindicat de «recaders»). Teresa caigué ja morta per diversos trets sobre la germana d'en Cerdan. Entre els ferits, hi havia un company de Gràcia i un altre de Sants. Ens n'assabentàrem després d'aquesta topada greu, perquè estàvem molt més endavant. Anàvem a peu i vam entrar cap a la Rabassada per la carretera. Havíem recuperat menjar i estàvem asseguts al mig del bosc quan oírem un fort tiroteig. Eren uns companys nostres que s'havien quedat a la reraguarda per protegir-nos dels qui disparaven, sembla, contra la mateixa columna de la Guàrdia Civil de la plaça de Lesseps. Érem encara uns 200, però amb el tiroteig alguns es feren escàpol pel bosc. Cal recordar que la cosa estava bastant fotuda. Ja era excepcional que quedéssim, encara, tanta colla. La Guàrdia Civil se'n tomà cap a Barcelona a buscar reforços. Més tard, ja ho veureu, no van tomar sols. Nosaltres ens vàrem reorganitzar. La majoria érem del BOC, però hi havia també presents altres elements, entre ells el petit grup del PC, del que ja he parlat, amb la Lina Odena. Hi havia, així mateix, un petit nucli d'estrangers. Em sembla que eren refugiats antifeixistes alemanys. Va passar un camió carregat de patates i el vam requisar. Un cotxe anava al davant del camió i un altre al darrera.
En arribar a Sant Cugat, començà de seguida un tiroteig. Hi havia un o dos autocars de la Guàrdia Civil que ja eren allí. Baixàrem del camió i començàrem a tirar, també. Jo estava estirat per terra i tots tiràvem. El fet és que els guàrdies, que van tenir alguns ferits, pujaren a l'autocar i se'n tornaren cap a Barcelona. Un xofer estava mort, amb un tret al pit. Teníem dos ferits, però no semblaven greus. Llavors nosaltres entràrem a Sant Cugat.
Allí passà una cosa divertida. Els companys s'havien escampat pel poble i jo i dos més, tres en total, ens estàvem rentant en una font que hi havia a la plaça de l'Ajuntament. Anàvem bruts, suats i esperàvem decidir el que fèiem. En aquell instant sortí al balcó de l'Ajuntament un company que coneixíem molt bé. Treballava de bidell a la Generalitat. Al costat seu hi havia un parell de joves. Va sortir al balcó i féu un petit discurs dient que quedava proclamada la República Socialista Catalana a Sant Cugat. S'ha de recordar que a la plaça, fora del nostre grup de tres, no hi havia ningú més, però el company sabia, segurament, que en altres indrets de Catalunya s'havia proclamat la República Socialista Catalana i ell volia, també, fer història.
D'allí vam decidir continuar fins a Sabadell, sempre animats per l'esperança que els nostres companys controlaven encara la ciutat. Llavors érem encara una cinquantena, perquè alguns civils de Sant Cugat s'havien afegit al nostre grup. Vam decidir avançar per la via del ferrocarril i deixar uns quants companys al poble, a la reraguarda. La direcció de la columneta la portava un comitè improvisat de 3 o 4, en el qual hi havia en Vicens, que era el que es veia més, però també hi havia l'Estivill i la Lina Odena. Vam decidir anar a peu a Sabadell, però crec que era una bestiesa. Quan encara no havíem fet un parell de quilòmetres vam sentir nombrosos trets darrera nostre, del cantó de Sant Cugat. Vam pensar que la Guàrdia Civil havia tornat i que estava atacant els companys, concentrats principalment dins l’edifici de l'ajuntament. Què fem? Continuem cap a Sabadell o tornem a Sant Cugat?, ens preguntàrem. Decidírem tomar cap al poble quan oírem les ratxes d'una metralladora. En aquell moment alguns digueren:
—Això ja no és la Guàrdia Civil, sinó l'exèrcit que tira amb metralladora.
Es produí un moviment d'indecisió. Es veia gent que s’escampava per les vinyes. Molts pocs eren els qui volien intentar encara alguna cosa, ja que pensàvem que tot estava perdut i així era. Havíem arribat fins al límit del que era possible.
Amb en Vicens i l'Estivill decidírem seguir el camí fins a Sabadell, on vam arribar quan fosquejava. Els companys de l'A.O. controlaven encara la ciutat. Al local del BOC, hi havia força moviment, però ja es veia clar que seria una bogeria continuar la resistència. Jo em vaig endormiscar en un divan que hi havia en un racó. A les nou del vespre, va venir a buscar-me un company del BOC dient-me que m'havien oblidat, que la tropa havia arribat per tren i que estava ocupant Sabadell. I jo tan tranquil, dormint com un soc! Vaig quedar-me dos dies a Sabadell amagat a casa d'un company fins que vaig agafar el tren per tornar a Barcelona i ningú no em va dir res.
En Gil ignorava que, a Sant Cugat, hi quedaven un dotzena de companys quan va tornar novament la Guàrdia Civil, amb una unitat de l'exèrcit. Els guàrdies van encerclar l’Ajuntament, d'on s'esmunyiren la majoria. Tres o quatre es feren forts i resistiren algunes hores l'escomesa dels guàrdies. Al final, després de repetides combinacions a rendir-se, varen deposar les armes. La resistència, quan tot havia fracassat, era inútil i tenien dos ferits. Quedaven només en Ruiz, un minyó de Gràcia que no tenia gaire més de 16 anys, i un company de Sants. En Ruiz era baixet, amb poc pèl a la cara. Semblava una criatura. Quan es van rendir, un guàrdia civil, en veure que eren tan pocs, els increpà, incrèdul:
—¿Es todo? ¿Dónde están los otros?
—No hay nadie màs, sólo los dos que estamos aquí i dos heridos dentro.
El guàrdia no s'ho creia.
—Que salgan los otros, que salgan —repetia.
Un altre guàrdia, mirant indignat Ruiz, l'apostrofà:
—Pensar que mocosos como éste han herido a hombres como castillos!
Sembla que hi havia un guàrdia, alt i cepat, molt malferit.
Al pobre Ruiz, li esperava una dolenta tanda d'aventures El condemnaren a cadena perpètua al Fort de Sant Cristòfol de Pamplona, juntament amb una dotzena de companys. Alliberat arran del triomf del Front Popular pel febrer del 1936, fou voluntari al front, detingut durant la repressió estaliniana contra el POUM, i afusellat en un camp de treball del sector republicà, per «feixista», en circumstàncies particularment indignants."

*Nota del post.
A.O.: Aliança Obrera. Front únic de organitzacions obreres promoguda a iniciativa del BOC (Bloc Obrer i Camperol). A Catalunya en formaren part totes les organitzacions obreres (Sindicats d'Oposició, UGT, BOC, Unió Socialista de Catalunya, PSOE, Federació Sindicalista Llibertària, Federació de Sindicats exclosos de la CNT i Unió de Rabassaires; posteriorment s'hi afegi el PCC) excepte la CNT i la FAI; convocant la Vaga General els dies 5 i 6 d'octubre. A la Comuna Asturiana, aqui amb la participació de la CNT, es convertirà el principal organisme d'engegada de la Revolució.
Tornar a dalt Ir abajo
Veure perfil de l'usuari
 
Un gracienc al 6 d´Octubre
Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt 
Pàgina 1 de 1

Permisos d'aquest fòrum:No pots respondre a temes en aquest fòrum
Neop@tria :: Neop@tria-
Canviar a: