Xile viu, Pinochet es mor

El dictador xilè, Augusto Pinochet, ha mort aquesta tarda als 91 any d'edat, segons ha comunicat l'hospital militar de Santiago de Xile. Pinochet va tenir diumenge passat un infart de miocardi i va estar ingressat en estat molt greu. Els metges temien per la seva vida però a mitja setmana s'havia recuperat. Avui fonts de la família han explicat que el dictador havia tornat a ingressar a la unitat de cures intensives. Pinochet, recordem, té nombroses causes judicials obertes pels segrestos i les desaparicions dels seus opositors polítics, els anys setanta.

I el molt cabró ha mort de vell, cosa que jo ves-a-saber si podré abans que no es gire la truita i em fotiguen un tiro per "catalanista de mierda". Quins collons!

Que l'enterrin ben fondo!

Mario Benedetti ho diu ben clar.

********************************************************
A la Muerte de un Canalla

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras

Vamos a festejarlo vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=869

Cita :

Jordi Graupera. Les vuit diferènciesDilluns a la nit en un pis de Gràcia: un
matrimoni, xilè amb catalana, un cantant cubà que va venir de gira i va
decidir quedar-se (dormint en un caixer), un català que va viure dos
anys a Xile, un argentí, la seva nòvia xilena, una catalana recent
casada amb un altre cubà (la dictadura no el deixa sortir de l’illa), i
jo. Els xilens semblaven sorpresos davant les portades dels diaris:
quanta atenció, quin gust llegir Ha mort el tirà, ¿va ser així quan va
morir Franco?, també les portades el sentenciaven? Cap dels presents en
sap res. Comencen les històries de la dictadura xilena, descripcions de
tortures, crítiques a la vídua, teories econòmiques, alegria, ràbia
continguda, copes de xampany, i el cubà que diu que comença a
emborratxar-se per estar preparat quan mori Castro. Tots riem. Tenim
tots més o menys la mateixa edat, menys de trenta, però els catalans
estem serens, quasi absents. No hi érem, o no conscientment, ni quan
Franco la desembeinava ni quan se la va embeinar definitivament. Les
comparacions amb Pinochet les hem après a l’escola: tres anys de guerra
civil contra un cop d’estat amb desapareguts i tortures, quaranta anys
d’autarquia franquista contra disset d’experiments econòmics xilens,
morir governant o morir processat, haver fet fora el dictador en
plebiscit o l’èpica de les batalles antifranquistes davant d’un règim
que ni va tremolar, Guernika contra Kissinger, el feixisme dels anys 30
contra els chicago boys del sud, el “no hay mañana sin ayer” de Ricardo
Lagos contra el silenci de la transició i etcètera. Al pis de Gràcia la
diferència era l’absència de ràbia, de memòria personal, de memorial de
greuges íntim entre els catalans. Sobre la taula els diaris seguien
fent comparacions i parlant de lleis de la memòria. Periodistes de més
de quaranta anys explicant encara la seva ferida, encara el seu
ressentiment, encara la seva memòria com si fos rigor i periodisme.
Parlen de Pinochet, però parlen de Franco. Els que no tenim memòria
veiem dues vinyetes, maquillades pel temps, i és entretingut buscar les
diferències però no comprenem ni vivim tota aquesta ràbia. Finalment
quasi tots els parlamentaris i periodistes i lectors actuals van ser
educats en escoles franquistes. A les 11 de la nit ja ens retiràvem de
Gràcia, cap a casa, sense èpica.