Cita:

“Són les 11 a.m. Per sort, hi ha el nostre advocat quan la secreta es prepara per a detindre’m, i ens indica que ens hem d’acollir al dret de no declarar davant els cossos policials. Així que detingut, sense advocat, però amb les instruccions molt clares, em trobo al quartell de la Guardia Civil. La primera a la front, sense els drets llegits, el poli que fa de poli roín em pressiona per a què declara: tengo aquí muchas pruebas que te imputan, si no me declaras, te puedes pasar toda la noche en el calabazo hasta mañana que te llevaremos a Monzón, etc. etc. etc.. Evidentment, la meua resposta és sempre la mateixa: no declararé, gràcies. Després de les pressions, arriba la lectura de drets que s’havia de fer abans de tot. En propers assalts, després de les fotos, les empremtes dels dits, etc. el poli em seguix pressionant per a que declara. Sé que has estado todo el verano en tal sitio, sé que trabajas en tal lugar, sé que… Jo també sé que tot això és fàcilment localitzable per Internet. No declaro, gràcies. Finalment, després que el programa que m’ha de prendre les dades funciona molt lent (quina casualitat) o que el jutge de Montsó no contesta (i per a què em detenen si no pot atendre’m?), he de “esperar en el calabozo”. Cal? Sí, no tenemos a nadie que te pueda custodiar. Davant està falta d’efectius policials, me miro les quatre parets dubtant si on estic és a un quartell de la Guardia Civil. Però sí, ho és, i pareix que l’excusa que als quartells no hi ha guardies civils és vàlida. El poli bo m’acompanya al calabós. Són les 12 i poc. Almenys a la sala de calabossos hi ha una càmera que em dóna la confiança que estarà gravant, per si l’agent considera que la gravetat dels fets són suficients com també per a aplicar-me algun correctiu. Me fan traure els cordons de les sabates i les ulleres. Dentro no vas a poder leer. Però si m’agarraren ganes de fer-me mal, tinc mil formes agradables de fer-ho. Com tallar-me alguna bona vena amb una xapeta arrencada que penja de la paret. Però no en tinc cap bona intenció. Bé, entro a una sala de no més de 3 x 1 metres i m’assec al madalap que hi ha. Al front tinc una paret amb sang. Després veuré que és vòmit de fa dies. Decidixco que el madalap potser té de tot excepte condicions sanitàries, i decidixco també passejar-me una estoneta de punta a punta de l’habitacle. Veig que el temps no passa de pressa. Tanta estona incomunicat en un lloc que sanitàriament està molt lluny dels màxims als que pot arribar un pis d’estudiants no és massa agradable. Ixco no abans de les 14 h. passades. Dos hores i mitja de calabós. Li demano al poli bo si és normal que hi haigue vòmits a enterra. ¿Donde? Aquí. Buah, si tuvieses que limpiar cada vez que… Ja, però això fa de dies. Hay gente de toda clase aquí. Entre ells, jo. Anant ja cap a dins en lo meu advocat, me pregunto si és normal que per a esperar me tancon a un lloc sense llum, vomitat, sense sanitat, sense espai, sense res a fer… Crec que el judici que m’espera a Montsó ja me l’han fet, m’han fet la sentència i l’estic complint. Si més no, lo sistema penitenciari se l’estalvien i la mateixa policia fa el treball. Ja en l’advocat, anem a signar los papers, el poli roín es torne agradabilíssim, fa cara de xiquet bo avergonyit, i fins i tot l’advocat creu que és el poli bo. Lo mateix policia no mos sap explicar com sap que jo estaria a Fraga aquell dia a aquella hora. L’advocat li pregunta si és que no estic empadronat enlloc o no hi ha manera de trobar-me més fàcilment, sense quartells, detencions i calabossos. De fet, li explico l’evidència que sóc la persona més fàcil de localitzar, i més per un policia: al lloc de treball, a la meua comarca, a casa, a associacions… Evidentment, sap que hi ha la mateixa querella a dos llocs, però actua amb els pitjors mètodes que pot triar per a un tema polititzat: la detenció i la pressió. Per a acabar d’agreujar el tema, no és suficient en detencions, pressions i calabós, que la policia em fa buidar tot el que porto damunt i em confisca les ferramentes de treball: el mòbil, una pda i una memòria USB amb tot els documents que em permeten treballar. Visc d’allò! Al policia no li importa. No em fa cap còpia de seguretat.” http://locacaodelafacao.wordpress.com/detencio-en-primera-persona/